HISTORIA – HISTORY

VA

A la primera carta pobla de Benillup a favor d’Aulàlia Fenollar i de Fenollar, vídua de Francès Fenollar, de data 20 d’octubre de 1612, es fa esment a l’església ja el 1574 era annexa de la de Benimarfull:

ES

En la primera carta puebla de Benillup a favor de Aulalia Fenollar y de Fenollar, viuda de Francés Fenollar, de fecha 20 de octubre de 1612, se hace mención a la iglesia ya en 1574 era anexa de la de Benimarfull: 

EN

In the first letter from the town of Benillup in favor of Aulalia Fenollar and Fenollar, widow of Francés Fenollar, dated October 20, 1612, mention is made of the church already in 1574, it was annexed to that of Benimarfull:

 

+info

“…E primerament es estat pactat, avengut y concordat e capitulat entre dites parts que en cas ques faca la iglessia nova que senten fer en lo dit Lloch de Benillup la dita Senyora se reserva pera si y a sos successors la capella major y cap de altar. Renunciant los nous poblados qualsevol dret y actio que en la dita capella major y cap de altar tinguen y puguen teñir, cednit en quant menester sia en favor de la dita Senyora y de sos successors en lo dit lloch pera que puguen ussar de dit cap de altar y capella major, teñir y posar en aquella les sues insignies y armes en senyal de dit verdader domini y pocessio, fenthi sepultura tostemps que ben vist li sera…”.

DOCUMENT  ECLESIASTIC

PRESA DE POSSESIÓ DE L´ESGLÉSIA DE BENILLUP

VA

Pensem que aquesta primitiva església devia trobar-se en molt mal estat ja que hi ha prou raons, encara que no explícita suport documental, per suposar que els primers pobladors van abandonar cases i terres establertes i en data primerenca, almenys majoritàriament, ja que a la carta Pobla de 1628 s’assenyala el lloc com a despoblat. Abandonat i arruïnat el lloc el nou senyor, don March Anthoni Sisternes, atorga en 14 de maig de 1628, Acte de poblacio del lloch de Benillup. Es diu que la casa del Senyor de Benillup està feta i que només n’hi ha:

ES

Pensamos que esta primitiva iglesia debía de encontrarse en muy mal estado pues hay suficientes razones, aunque no explícita apoyatura documental, para suponer que los primeros pobladores abandonaron casas y tierras establecidas y en fecha temprana, al menos en su mayoría, ya que en la carta puebla de 1628 se señala el lugar como despoblado. Abandonado y arruinado el lugar el nuevo señor, don March Anthoni Sisternes, otorga en 14 de mayo de 1628, Acte de poblacio del lloch de Benillup. Se dice que la casa del Senyor de Benillup esta hecha y que solamente hay:

EN

We think that this primitive church must have been in very poor condition, since there are sufficient reasons, although not explicit documentary support, to suppose that the first settlers abandoned houses and established lands and at an early date, at least for the most part, since in the letter populace of 1628 the place is indicated as uninhabited. Abandoned and ruined the place the new lord, Mr. March Anthoni Sisternes, grants on May 14, 1628, Acte de poblacio del lloch de Benillup. It is said that the house of the Lord of Benillup is done and that there are only:

 

+info

 

” tres casses en peu y encara no del tot sanes ni habitables que tenen necesitat de reparo.”

 Se vuelve a hacer referencia a la iglesia: “…E primerament es estat pactat, avengut y concordat e finat entre dites parts que, en cas ques faca la iglesia nova que se enten fer en lo dit Lloch de Benillup, lo dit Senyor se reserva pera si y a sos successors la Capella major y cap de altar. Renunciant los nous pobladors qualsevol dret y actio que en la dita Capella major y cap de altar tinguen y puguen tenir, cedint en quant menester sia en favor de dit Senyor y de sos successors en lo dit lloch pera que puguen ussar de dit cap de altar y Capella major, tenir y posar en aquella les sues insignies y armes en senyal de dit verdader domini y pocessio fenthi sepultura tostemps que ben vist li sera…”…».(2)

 

«…BENILLUP: Lugar con ayuntamiento de la provincia de Alicante…, situado casi en el centro del valle de Travadéll en una altura, con libre ventilación y clima fresco, aunque sano, no padeciéndose mas que algunas pulmonías y dolores de costado: tiene 30 casas de no muy buena construcción, cárcel mezquina, una iglesia aneja de Benimarfúll, y una fuente no muy abundante, pero de saludables aguas, de la que se surten los vecinos…». (3)

 

Sanchis y Sivera se refiere al lugar y lo nombra como Benillup de Fenollar: «…Al crearse la parroquia de Benimarfull, se le anexionó el lugar de Benillup, que se apellida de Fenollar, por haber pertenecido a los caballeros de este apellido en el siglo XVII. Luego tuvo el señorío el conde de Rótova. Constaba de nueve casas de moriscos, en tiempo del Beato Juan de Ribera. Está situado en el valle de Trabadell, pertenece al arciprestazgo de Concentaina, cuenta con 130 habitantes, es ayuda de primera de la parroquia de Benimarfull, su iglesia está dedicada a Nuestra Señora del Rosario, y son patronos San Lorenzo y Santa Águeda, en cuyo honor se celebran fiestas, lo mismo que a San José, los días 5 de enero y 10 y 11 de agosto. Pertenece a su feligresía, la masía de Agulló…». (4)

 

l´any 1693, Benillup, ja celebrava festes en honor a Sant Llorenç, i si bé no consta ninguna data de la seua proclamació com a Patró del poble, direm que al temps de la Reconquesta, a l´antic Regne de València, es declarà festiu el dia de Sant Llorenç, i tal volta siga aquesta la raó de les festes que en el poble fan.

Antigament a la vespra de la festivitat del Patró, l´alcalde mitjançan la proclamació d´un bandol, convidava a tota la població a il.luminar les portes de les cases durant tres dies consecutius,  amb un cresol de dos focs.

L´ordre que hi seguia la festa, ja era aleshores, escomençan amb la despertà, alborà o cant d´Aurora, Missa amb sermò, dansà i provessò dedicada al Sant.

 

 

 

 

 

 

SANTS – SANTOS – SAINTS

MARE DE DEU DEL ROSER

La Mare de Déu del Roser és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. El seu nom prové del mot ‘roser’, que tant fa referència a la planta (roser) com al rosari. L’onomàstica se celebra el dia de la festa d’aquesta Mare de Déu: el 8 de maig o el 7 d’octubre.

La devoció a la Mare de Déu del Roser ve de molt antic i ha estat una de les més esteses, on es poden trobar moltes capelles i altars dedicats a la seva figura.

De fet és una devoció anterior al cristianisme, en les creences més antigues, tant aquí com en altres cultures, la rosa i el roser ja era un dels principals símbols de l’arribada del bon temps, de la primavera i dels conceptes d’amor i de bellesa, especialment la femenina. I aquests símbols ja es trobaven vinculats a les divinitats que veneraven o invocaven i a les quals també els ofrenaven roses. Posteriorment, el cristianisme, que va recollir i recrear moltes de les antigues creences, va associar la festa de la rosa i el roser amb el personatge femení que més encarna aquestes virtuts pels cristians, la Mare de Déu.

Antigament la Festa del roser se celebrava sobretot el primer i segon diumenge de maig i també per Pentecosta, el Roser de Maig. A molts llocs hi havia Confraries del Roser, comandades per dones, encarregades d’organitzar les celebracions, caracteritzades pel cant dels goigs. Els goigs del Roser són uns dels més antics i d’abast més general i conegut:

La imatge que representa la Mare de Déu del Roser porta normalment un rosari a les mans i també sol anar guarnida de roses.

MARE DE DEU DELS DOLORS

La Mare de Déu de la Dolor o la Mare de Déu dels Dolors és una advocació mariana també coneguda com a Mare de Déu de l’Amargura, Mare de Déu de la Pietat o simplement la Dolorosa que sol celebrar-se a la cristiandat el dia de Divendres de Dolors o el 15 de setembre, i fa referència als Set Dolors de Maria, els set episodis de la vida de Jesús que la van fer patir.

És usual representar-la, amb vestit negre o morat i amb set espases clavades a l’alçada del cor. S’invoca en llatí com Maria Virgo Perdolens o Mater Dolorosa i és una de les nombroses advocacions a través de les quals l’Església Catòlica venera la Mare de Déu.

L’advocació dels Dolors destaca el sentiment de dolor de la mare davant el sofriment del seu fill.

La festa litúrgica fou instituïda el segle xv a Alemanya, i d’allà s’estengué a tota l’Església Catòlica; Pius X la fixà el 15 de setembre. No obstant això, també se celebrava el Divendres de Dolors.

SANT LLORENÇ

Llorenç de Roma (Laurentius en llatí) fou martiritzat en una graella l’any 258. La seva festivitat se celebra el 10 d’agost.

La tradició situa el seu naixement a Osca, a la Tarraconense. Quan Sixt II fou nomenat Papa el 257, Llorenç fou ordenat diaca i encarregat d’administrar els béns de l’Església i tenir cura dels pobres. Per aquesta tasca és considerat un dels primers arxivers i tresorers de l’Església i és el patró dels bibliotecaris.

Durant la persecució dels cristians sota l’administració de l’emperador Valerià I al 258 molts sacerdots i bisbes foren condemnats a mort, mentre que els cristians que pertanyien a la noblesa o al senat eren privats dels seus béns i enviats a l’exili. El dia 10 d’agost fou posat en una graella i cremat viu en una foguera.

El sant és patró d’algunes poblacions que duen el seu nom; és l’advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els fonedors, forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis

La seva festa s’escau quan hi ha la pluja d’estels dels Perseids, coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.

SANTA AGUEDA

Santa Àgata de Sicília o Àgueda (Catània, Sicília, ca. 231-ca. 251) fou una jove, morta a Catània com a màrtir durant els primers temps del cristianisme. La seva festivitat és el dia 5 de febrer.

És una de les set dones, fora de la Mare de Déu, commemorades pel nom en el cànon de la missa catòlica.

Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d’un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d’això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. 

Considerada patrona de les dones, moltes poblacions fan festes en honor seu. 

ENLLAÇ GOIOS O HIMNE

SANT JOSEP

Segons els evangelis,  Sant Josep -o també com Josep de Natzaret, Sant Josep Obrer o Josep, pare de Jesús- ( – Natzaret, entre 12 i 29 dC) fou el marit de la Verge Maria. Tot i que segons el Nou Testament només fou una mena de pare adoptiu de Crist, se’l reverencia com al seu pare. És venerat com a sant per tota la cristiandat.

 

La celebració de la seva festa el 19 de març, també es cel.lebra el dia del pare, que està dedicat a la seva figura. 

La tradició afirma que era fuster de professió.

ENLLAÇ GOIOS O HIMNE

SANT BLAI

Segons les actes el seu martiri (316 pel governador Agrícola de Capadòcia, durant el regnat de Licini I), va ser colpejat amb un bastó, torturat amb instruments de cardar la llana i finalment decapitat.[1] La seva santedat es va manifestar en nombrosos miracles: es diu que va salvar la vida d’un nen que s’havia escanyat amb una espina de peix i que la seva mare ja li va portar mort mentre conduïen Blai a la presó; per això és considerat l’advocat del mal de coll. En una altra ocasió, Sant Blai digué a un llop que deixés un porc que estava atacant. El llop li va fer cas i l’amo del porc, en agraïment va donar menjar a Sant Blai, que estava reclòs sense poder menjar. 

Se’l representa amb un porc, ciris entrecreuats (la seva festa és just l’endemà de la Candelera), banya, mitra o pinta de cardar.

Sant Blai és el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

Tambe és invocat per al mal de gola o de coll , i en aquest dia és costum la benedicció d’aliments (pans, pastissos, pomes, cristines, cócs i blaiets, etc.), destinats a guarir persones i animals.

 

SANT ANTONI

Antonio de Padua (Lisboa, Reino de Portugal, 15 de agosto de 1195 – Padua, 13 de junio de 1231, fue un sacerdote de la Orden Franciscana, predicador y teólogo portugués, venerado como santo y doctor de la Iglesia por el catolicismo.

Su capacidad de prédica era proverbial, al punto de ser llamado «Arca del Testamento». Antonio de Padua fue el segundo santo más rápidamente canonizado por la Iglesia, tras san Pedro Mártir de Verona. Es uno de los santos católicos más populares y su culto se encuentra extendido universalmente. Su festividad se celebra el 13 de junio.

Es reconocido como el santo de los matrimonios, los que buscan pareja y los novios. El día de su fiesta las muchachas solteras tienen la costumbre de comprar una pequeña imagen del santo y pedirle su intercesión para conseguir novio; cuando esto no ocurría se colocaba al revés la imagen como castigo hasta que por fin se encontrara un buen partido.

También existe la creencia de que por medio de la intercesión del Santo, éste ayuda a quien lo solicita, a encontrar algo que se ha perdido, ya sea material o inmaterial.

VÍDEO